diumenge, 4 de maig de 2014

LA FAMÍLIA 3

Avui a classe  hem visionat una pel·lícula que com a mínim no et deixa indiferent.
 Un lugar donde quedarsede Sam Mendes (en versió original: Away we go , 2009)






Seguint la línia de les últimes classes i clavats de ple en el tema de les “famílies”, la pel·lícula és del tot apropiada ja que en ella es tracta la vida d’una jove parella.
Burt i Verona, els dos protagonistes acaben d’adonar-se que aviat seran pares, i comencen a endinsar-se en un túnel on se n’adonen que no coneixien als que els rodejaven.
La pel·lícula fa una ullada crítica a la societat i ens transporta pels diferents tipus de famílies molt estereotipades, fins i tot, com ja hem comentat a classes arribant a ser extremistes.
Comença la trama amb la jove parella que no estan casats , Verona s’oposa per senzilles raons, no tenen casa pròpia, no tenen sous molt alts, ni tampoc treball segur. Ella és pintora especialitzada en parts del cos humà i ell treballa en segurs. Els dos ronden els 33 anys d’edat. En aquest punt ella es queda embarassada sense haver-ho planificat. D’aquesta manera la vida de la jovent parella és inestable però no estan units per llaços superficials, està més enllà de les aparences i formalitats.
Una qüestió que hem comentat a classe en finalitzar el visionat, ha estat el fet que la parella s’estima al llarg de tota la pel·lícula, no discuteixen, no es barallen ni confronten punts de vista divergents. Resulta irreal, però li dona alegria a la peli i tanmateix, ens ha fet reflexionar al voltant del necessari conflicte que es dona entre persones que s’estimen i conviuen.
Les parelles/famílies que anem coneixent al llarg de la peli s’ ens presenten a poc a poc, segons els protagonistes cerquen el lloc idoni on quedar-se a viure. En aquest viatge apareixen primerament els pares d’ell, que son els familiars més propers que tenen. De fet, es varen mudar a viure a prop d’ells ja que els pares d’ella havien faltat . En donar als iaios la notícia del fill que estava per venir, la reacció dels avis no es la esperada, ja que els hi comuniquen al mateix sopar que han preparat un viatge ben lluny a Europa on es muden per un llarga temporada. Viuran a Amberes per un parell d’anys.

Els iaios, així, no es presenten com un referent proper als protagonistes, no resulten un recolzament precisament. Donen una imatge prou egoista.  Són una parella adulta, però amb mentalitat molt jove i ganes de viure i de pensar en ells. Anteposen els seus interessos a les necessitats que els hi reclamen el seu fill i la seva dona.


 La veritat és que comentant-ho amb les companya, les parelles que van surtin  resulten del tot artificials.
En veure’s a soles, sense els pares de Burt, decideixen viatjar fins que trobin on viuran amb el fillet. El viatge té com a destí Phoenix, on viu la germana de Verona però abans d’arribar fan un itinerari per diferents ciutats per anar provant. Primerament apareix la família de l’antiga directora de Verona la qual sembla estar col·locada en tot moment. Tracta als seus fills com si foren objectes, parla d’ells davant d’ells amb molt de desprisi. Aquesta dona no sembla estar bé del cap, ja no li queden relacions socials, no tenen amics i afirma que ja no son admesos en els clubs socials.
La següent en sortir és la germana de Verona la qual és pura emoció viva, és una dolçor de dona, guapa i molt empàtica amb Verona. S’estimen moltíssim i s’entenen perfectament. En parlar de la situació decideixen vendre la casa dels pares que des de que varen faltar està buida.
La Burt li surt una entrevista de feina i decideixen provar sort, de camí visiten una amiga de Burt que treballa a la Universitat i que verdaderament penso, porta el terme amor a estadis de  fanatisme absolut. Així ho podem veure amb la fòbia que li fan  per exemple els carrets dels bebès o amb el lliure sexe en llits rodons amb els infants de per mig, allò que anomenen el “contínu”.
Continuen viatjant i visiten a uns amics de quant ells estudiaven, una parella aparentment molt normal, que encaixen perfectament amb els seus valor tenen molts fills i tots adoptats. Són molt educats i simpàtics i viuen a una casa estupenda. Fins i tot tenen temps per sortir amb ells de festa. D’aquesta parella també hi surt un costat negatiu en confessar que viuen frustrats ja que han avortat en 5 ocasions i es senten impotents.
En aquest moment i com a detonant del canvi en Verona es produeix el fet de que Burt rebé la cridada del seu germà el qual li conta que els hi ha abandonat la dona, a ell i a la seva filla menudeta. Aquest fet, dona peu a una profunda reflexió al voltant del paper de la mare i del pare, de les seves funcions al llarg de la vida de parella i com a referents amb els fills. Verona experimenta la notícia de manera explosiva, segurament per tot el que porten viscut i s’obri a Burt, parlant-li per primera vegada dels seus pares i de la casa on vivien.
La pel·lícula finalitza quan la parella arriba a la casa familiar de Verona , obrin els vidres que donen a un llac preciós i tenen per primera vegada la sensació de pertànyer a aquell lloc i voler créixer tots tres com a família allà.
Encara que totes les famílies resultaven difícils d’entendre, he pogut treure parts molt positives d’algunes d’elles:
Els iaios per els seu mode de gaudir del moment i ser fidels als seus desitjos. Penso que de vegades, les parelles es cremen justament per el motiu contrari, perquè anteposen el compliment de les seves funcions com a pare, mare, fill...abans que res. Això dut a un extrem, comporta oblidar-se d’un mateix, oblidar-se de que podem gaudir. Dic que son extrems perquè realment, les coses, es parlem, s’analitzen i penso que en la majoria de casos, les parelles intel·ligents no es deixen arribar a aquests punts.
 L’amiga hippie perquè sincerament penso que el contacte és molt necessari. El 15 de Febrer va néixer el meu fillol 2 mesos abans del dia que estava programat, per tant prematur. Pesava només 1 kg i poc , semblava un conillet impossible de sobreviure en aquest mon. Avui pesa 5 kg. I si  m’ha vingut al cap aquest xicotet és perquè a la clínica on va néixer, tenen el contacte “cos a cos” com a principal medecina. Així, tan menudet com era, mai va entrar a incubadora. No n’he fan servir. El temps que passava amb sa mare, la meva germana, romania nu, pell amb pell, a prop del cor matern que també estava despullat. Però si la meva germana havia de moure’s , qualsevol que s’encarregava de Carlitos, l’agafava de la mateixa manera, amb el pit nu i apropant-lo sense roba.
La parella d’amics d’estudis perquè amb ells he viscut el moment per a mi més especial de la pel·lícula. Quan hi son al bar fent unes rialles i sentint tots quatre admiració mútua. L’amic, intenta explicar el secret de la seva meravellosa vida en família i ho fa amb peces de galetes les quals fan de les persones, i situacions que ens rodegen. Així els hi fa veure amb una derrama de xocolata que hi ha un factor que tot ho  uneix, i sense e qual les galetes romandrien separades ,  L’AMOR.
Els personatges, les parelles, les seves relacions són el verdader narrador de la història que ens conta Mendes. La inseguretat que els hi dona als protagonistes la immediata paternitat és el tema d’inici d’una peli que com he començat esmentant, com  a mínim ens ha fet reflexionar.
M’agrada pensar que per més que el món sigui un lloc desagradables, ple de problemes i persones egoistes, l’amor pot tindre cabuda.
Una vegada he aprofundit en l’anàlisi me n’adono que la gent que ens rodeja no està tan lluny dels personatges, no tant com en un principi em semblava. Els 10 anys que vaig viure a Formentera donaren per conèixer a molts tipus de famílies , talment estrambòtiques  d’aparença però amb forts vincles, amb molta estima, també amb baralles i malentesos, amb egoismes i altruisme, ... Hem demano on estic jo? Quin tipus de tots els que hem visionat s’apropa més al meu? I trobo una barreja de molts d’ells. I ara que sóc més conscient del que sóc i el que em rodeja, em demano com seré en un futur? Quina ruta social tindrà el meu nucli familiar i quina tasca faré jo a favor de triar un estil o un altre?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada