QUIET de'n Màrius Serra

Les meves reflexions, lluny d’ésser estàtiques vull que estiguin en un constant moviment, vull tornar a elles, revisar-les, enriquir-les a mesura que creix aquest bloc que m’acompanya al llarg dels estudis. M’encantaria recordar-les per no poder oblidar-les mai!!!

Aquest llibre ha estat un cúmul d’emocions i sentiments que m’han conquerit des de les seves primeres pàgines. Dur de llegir en determinats moments pel fet de descobrir la crueltat humana i difícil d’assimilar la serenitat de l’escriptor , pare del gran protagonista, pare de’n Lluís. Al mateix temps m’ha resultat motivador, m’ha  farcit d’energia, de força i de ganes de ser part d’aquesta societat inclusiva a la que pertanyen els protagonistes del llibre.

Llullu, que es com a l’autor li agrada que nomenen el seu fill, és un nin que va néixer com la resta d’humans però als pocs dies començà a tenir crisis epilèptiques que feien pronosticar la pluridiscapacitat de la qual amb el pas del temps ha estat diagnosticat. Màrius Serra m`ha fet sentir-me part no només de cada viatge i experiència meravellosa sinó també de la seva pròpia vida. Des de Nord Amèrica fins a Finlàndia passant per Roma i París. M’ha fet veure que malgrat els immensos avanços de la medecina d’aquest segle, romanen tants i tants camps per descobrir, que moltíssimes malalties estan encara per definir, per diagnosticar i per tant per trobar els seus antídots. M’ha fet adonar-me del dineral que pot suposa el voler donar-li al teu fill la possibilitat de tenir com a mínim un diagnòstic. M’ha apropat al dia a dia d’aquest Llullu tan particular, com li administren els seus pares les píndoles, com poden arribar a ser els trasllats de casa al cotxe...

M’ha cridat especialment l’atenció el capítol en que en Màrius explica el tema de les barreres que es trobava cada matí en voler arribar a la cantonada on el microbús arreplegava en Lluís. Aquell camí tan curt des de sa casa, es tornava una veritable carrera d’obstacles forçats allà per l’egoisme i la comoditat dels “senyorets” que plantificaven el seus cotxes dalt la vorera per acompanyar els seus fillets a escola.

Així mateix m’ha agradat el capítol en que fa referència a  les “medalles” que tenen tots aquells que conviuen amb Llullus , m’ha resultat del tot tendre.

Especialment dur penso , ha estat el episodi en que l’autor recorda un ball d’estiu on el seu nebot Oriol gaudeix amb un grup d’amics. L’empatia amb aquest pare conscient de que el seu fill mai podrà fer lo mateix ha resultat del tot dolorosa. Al igual que el capítol on es relata el viatge a Venecia, especialment el moment en que han d’arribar a l’Hospital travessant aquells canals en la barca on difícilment hi caben, amb aquelles crisis constants i greus que patia el Lluís. Un altre punt que m’ha arribat molt ha estat el funeral de la filla dels seus amics, on com descriu l'autor, es fa més conscient la idea de “veure marxar les orenelles”.

Aquest llibre ha estat una veritable lliçó de lluita, m’ha fet adonar-me que realment com diu el Màrius, el llindau del dolor és flexible. Aquell “Jo no podria” es transforma de la mà dels protagonistes  en un “podem perquè ell no pot”.

Per finalitzar vull esmentar  l’especial sensació que ha causat en mi l’últim fragment del llibre on el pare de’n Lullu juntament amb un grapat d’amics i familiars, fan possible la visualització de’n Lluís en moviment. M’han caigut llàgrimes de verdadera emoció  amb el relat d’aquest fragment, en veure les fotos en moviment, en adonar-me de la importància del RECORD i del NO OBLIDAR.